“Quizá esté equivocado, porque yo me equivoco mucho; pero lo digo como lo pienso”

Ho sento, no puc més. Em rendeixo…rendit i desarmat.

Aquests mesos en els que em sento exclòs (o m’han fet sentir exclòs) han servit perquè vegi que potser sempre he estat equivocat. La  meva confiança en la gent (en general, en les persones, en el col.lectiu, en la tribu…) ha tocat fons. Els sentiments es mesclen, i l’enveja i la ràbia van i venen.

La capacitat que ha tingut l’independentisme per mobilitzar a la gent ha estat i és envejable, i sento un respecte molt gran cap a les motivacions legítimes de moltíssima gent per aconseguir un fi també legítim com és la independència política (que no econòmica, no caiguem en l’error de creure’ns-ho). Però d’altra banda la ràbia i la incomprensió em cremen per dins, quan recordo tantes i tantes lluites i mobilitzacions en les que he participat amb molt poc suport social: vagues, manifestacions, eleccions, accions de protesta, actes informatius,… i en moltes ocasions havent de justificar el per què ho feia i mirant de fer entendre a companys i companyes de què ens hi jugàvem molt: amb les reformes laborals, les retallades sanitàries o educatives, la repressió policial dels estats (també del català), de la necessitat de reformes… sovint m’he sentit sol.

I ara, de cop i volta, totes aquestes reivindicacions han pres forma de gran bandera i s’han fet populars aconseguint que moltes persones recolzin aquestes vagues, manifestacions, eleccions, accions de protesta, actes informatius,… i que fins i tot et sentís interpel·lat i jutjat quan no les recolzes.

Segurament faig una lectura massa emocional i primària, però ho sento, ja en tinc prou. M’envaeix la desconfiança més absoluta en la nostra capacitat com a societat per tenir una opinió crítica pròpia que ens porti a generar les accions necessàries per aconseguir un canvi real de sistema.

Milito en un partit polític i estic afiliat a un sindicat, i no sé perquè això és criticable. Criticable perquè darrerament em diuen que són “equidistant”…ho he sentit d’aquells que mai s’han mullat, que mai s’han posicionat, però que ara es veuen amb l’autoritat moral de catalogar-me per posicionar-me en els colors que hi ha entre els seus blancs i negres. Utilitzen els mateixos arguments ara per criticar la meva suposada manca de compromís que quan creien que la meva militància no servia per res, que total, que perquè fer una vaga general, una manifestació contra les privatitzacions…si no servia per res! Benvinguts i benvingudes! Gràcies per venir! Per fi!!!!

I mentrestant, en una òptica més propera, municipal, veig com els mateixos representants polítics que tenen l’agenda atapeïda d’actes per la llibertat, per la “consecució d’un nou estat més just i solidari” i altres frases amb les que omplen els seus discursos, mantenen en la seva agenda les privatitzacions dels serveis públics municipals (escola d’idiomes, esports, cultura…), la seva indiferència i manca de suport cap les entitats del poble (indiferència i manca de respecte cap a AMPAs, entitats esportives i socials), els seus projectes per carregar-se una mica més el territori (nous polígons industrials, cap mesura de protecció dels rius, abandonament dels parcs naturals)… Jo no puc posar-me darrera d’una pancarta al seu costat, són uns mentiders i no tenen compromís real amb cap canvi. Disculpeu-me, però no puc manifestar-me amb els que als plens municipals feien crides a la “llei i ordre” desprès de que la plantilla de l’hospital reclamés els seus drets laborals; o amb els que han estat còmplices i protagonistes de les pitjors retallades de drets de la història; o amb els què han promocionat les privatitzacions més salvatges dels serveis públics i la destrucció dels sistemes sanitaris o educatius; o amb els que mai m’han fet costat quan m’he mobilitzat per reclamar tot això…

Apa, que ja n’hi ha prou de teràpia, per acabar em quedo amb una frase d’en Pepe Mujica, expresident de l’Uruguay: “Quizá esté equivocado, porque yo me equivoco mucho; pero lo digo como lo pienso”

Salut i treball!

 

About Xavier Gómez Revuelta

Sóc una mica de tot el què m'ha tocat viure... com tothom... i roig, ateu, republicà, català, polític... vaja, una joia! Martorell

Posted on 8 Novembre 2017, in 2.0. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: