La mida és important… en aquest cas, si

Tenia la ferma determinació de no aportar públicament la meva opinió al respecte a la denúncia penal de SOM Martorell contra alguns treballadors i polítics de l’ajuntament. Tot i així, ho faré, i ho faré des de l’estricta opinió personal, basada en el coneixement que tinc del funcionament de l’Ajuntament de Martorell i de les entitats del nostre poble.

Una denúncia penal?

La primera sorpresa que em vaig emportar quan vaig llegir la notícia a La Vanguardia va ser la forma utilitzada pels denunciants per exercir les seves obligacions com a ciutadans i ciutadanes i com a partit polític a la oposició per esclarir el que per ells és un cas de mala gestió dels diners públics.

Després de 12 anys com a regidor a l’Ajuntament de Martorell he utilitzat diversos camins per mirar de canviar el rumb de les decisions de l’equip de govern que jo considerava errònies: als Plens Municipals, amb al·legacions, amb recursos de reposició, a través del Síndic de Greuges, i fins i tot amb recursos administratius per via judicial (com el què encara està en procés sobre la privatització de la gestió de l’aigua), però mai he tingut cap informació o prova a les mans que em fes plantejar la utilització de la via penal. I no perquè pensi que no es pot utilitzar, sinó perquè crec que aquest via pot ser utilitzada en cas de delictes clarament demostrats, sempre amb una bona valoració tècnica i calculant bé els riscos que suposa fer-ho.

Ull! I si que cal deixar ben clar que l’Ajuntament de Martorell, amb les directrius polítiques que el regeix, deixa molt que desitjar en matèria de transparència i voluntat de beneficiar la tasca de la oposició, tal i com demostra el fet que el propi Síndic de Greuges ho hagi reconegut desprès de què el grup municipal que jo encapçalava ho hagués denunciat.

No tinc prou informació per valorar si els tràmits que s’han portat a terme en la gestió de les subvencions de Cooperació han estat del tot correctes (val a dir però que tinc absoluta confiança en la professionalitat de la plantilla de Cooperació i Intervenció d’aquest ajuntament!), tot i així, tinc molt clar que la via penal és un error. Ho és perquè abans d’aquesta via hi ha moltes altres, de caire administratiu, que són les que cal utilitzar per aquestes qüestions. Ho és perquè per denunciar a una tècnica i un tècnic municipal cal saber si del que vols acusar-los ha estat un delicte o bé es tracta d’incidències en uns tràmits administratius. Ho és perquè per denunciar a uns càrrecs electes cal saber si del que vols acusar-los són temes de benefici propi, ús d’influències, o altres temes que hagin suposat un enriquiment econòmic o d’altre tipus. Ho és perquè segons em consta, s’ha fet sense tenir cap mena de contacte amb les entitats implicades, i per tant, sense conèixer realment què hi ha al darrera dels projectes i programes que desenvolupen i que són subvencionats… no tot ho diu als expedients i carpetes. I aquí entrem en un altre tema important…

Què hi té a dir el teixit associatiu de Martorell?

Amb aquesta denúncia penal, no només es posa en dubte la gestió dels diners públics que han fet els professionals de l’Ajuntament i les decisions polítiques adoptades, sinó que s’ha posat en dubte la bona voluntat i gestió de dues entitats que realitzen tasques de cooperació internacional. Una de Martorell, i un altre que no ho és, però que els darrers anys també ha arrelat al nostre poble.

Si jo encara fos regidor, i arribés a les meves mans una informació “calenta” sobre algun tipus de mala gestió, estic convençut de què a més de demanar de forma oficial tota la informació necessària per poder formar-me una opinió, també parlaria amb totes les parts implicades, sobretot amb les entitats, per recollir tot allò que, com deia abans, no està als expedients i carpetes. No som un municipi tan gran com perdre la proximitat i les relacions humanes, i amb casos com aquest encara més.

Les conseqüències en aquest cas poden ser incalculables, i no sé si els denunciants han calculat que una denúncia penal, sumada a l’impacte mediàtic, encara que després es quedi en res, pot tenir un impacte sobre la feblesa de les entitats del tercer sector que pot resultar insalvable.

El paper dels mitjans de comunicació

En aquest punt trobem un dels aspectes més rellevants d’aquest assumpte. Lamentablement ja estem acostumats al baix nivell dels grans mitjans de comunicació, en part per la baixa professionalitat d’alguns dels seus redactors i redactores, en part pels propis interessos que aquestes grans empreses tenen.

No puc entendre com és que aquest cas ha tingut tant volada mediàtica, i només ho puc imaginar sota la teoria de què incloent a l’exalcalde Esteve en la denúncia aconseguirien més rellevància, i sembla ser que ho estan aconseguint. Un bon amic m’enviava un missatge fa uns dies, adjuntant una de les notícies publicades, afegint un sarcàstic “por fin sale algo a la luz de la gestión del alcalde!”, i jo, per molt estrany que sembli, li vaig respondre “en esta ocasión no creo”.

Bromes a banda, per desgràcia no és sorprenent que aquests temes arribin als mitjans de forma tan àgil, buscant segurament el titular fàcil, però si els mitjans de comunicació no calculen bé els seus actes, estan fent un flac favor a la objectivitat. Tanmateix, em venen a la memòria infinitat de decisions dels governs d’en Salvador Esteve per ser publicades com a exemples de mala gestió: la privatització de la gestió de l’aigua, la voluntat de privatitzar els ambulatoris, la pèssima gestió urbanística, el nul suport a l’educació pública, i un llarg etcètera… i en tots ells no he trobat mai un motiu per anar al jutjat i presentar una denúncia penal contra l’alcalde, un regidor i molt menys un professional de l’ajuntament. Si l’hagués trobat, estic convençut que ho hagués fet, esgotant prèviament totes les vies administratives.

Ara bé, seria molt diferent, com ja he dit prèviament, si el succeït hagués estat un presumpte delicte mitjançant el qual algú s’hagi enriquit o aprofitat. En aquests casos, evidentment la via penal ha de ser l’escollida, sens cap mena de dubte.

Segons la meva opinió, aquest no és el cas, així que em reafirmo: ni els denunciants han escollit bé el canal i no han calculat bé les conseqüències de la seva decisió, ni els mitjans de comunicació han actuat amb objectivitat mirant de contrastar les informacions rebudes. Per no parlar d’alguns càrrecs electes nacionals i comarcals, i fins i tot persones del nostre municipi que de seguida s’han pujat al carro sense saber exactament què hi ha de cert en tot plegat.

I ara què?

Doncs ara toca deixar la política de banda i esperar a les resolucions judicials. Desprès ja veurem què passa, i quines reaccions tindran uns i altres. De moment, només hem pogut veure com en un ple les entitats afectades disposaven d’un espai per explicar la seva versió, i el grup municipal denunciant renunciava a utilitzar les escletxes que el reglament els permetia per poder respondre. No va ser així, i la cosa es va quedar a mitges… això sí, amb una altra sortida de to del nostre alcalde, que va tornar a donar lliçons al “populacho”.

I potser el que més em preocupa és en quina situació anímica es troben algunes professionals de l’Ajuntament per afrontar el seu dia a dia amb les entitats del municipi, així com l’eterna espera de les entitats afectades esperant informació del jutjat. Crec que la via administrativa hauria estalviat a uns i altres tot aquest calvari, però no ha estat aquest el camí escollit pels denunciants.

Per tant, la mida és important en aquest cas… i tant que ho és, i potser els denunciants no han mesurat bé el com, el quan i el per què.

Salut i treball!