Un dia històric, ple de contradiccions

Segurament recordarem el dia 20 d’octubre de 2011 com aquell en el què ETA va anunciar la fi definitiva de la lluita armada i també el dia en el què es va enderrocar a Gadafi a Libia.

La contradicció és sorprenent, i diu molt de l’Estat/societat en el què vivim.

Per un costat, dubtes sobre un anunci de pau…

 

 

 

 

i per l’altre, alegria per un assassinat.

 

 

 

 

 

Potser hauriem de reflexionar una miqueta?

Salut i treball!

diga’m irrespectuós

Fa uns dies, queixant-me de l’actitud del govern de l’Estat en el cas de l’Aminetu Haidar, una de les meves “amistats” del Facebook de tendència (i militància) socialista m’acusava de fer la “pinza”, com ho va fer en el seu moment IU amb Julio Anguita, i que entre d’altres qüestions, també va provocar l’accés al poder del PP d’Aznar.

La meva resposta, lluny d’intentar convèncer a ningú sobre posicionaments i idees de la seva pròpia militància, va ser clara. Com es pot defensar la gestió d’un equip que menteix clarament en relació a alguns aspectes de la seva tasca de govern? Se’m pot acusar d’irrespectuós per acusar a algú de mentider, però quan es diu una cosa, sabent que no és certa, o que no es complirà, a això se li diu mentir.

La passada legislatura, fins i tot vaig defensar algunes de les actuacions (algunes històriques) de l’executiu d’en Rodríguez Zapatero (llei de dependència, llei de memòria històrica, retirada de tropes, etc.) tot i sabent que algunes no van omplir totes les expectatives creades en campanya. Però fa molt de temps que l’efecte Zapatero es va diluir, i tot aquell embolcall “pre-obamià” es va quedar en descoordinació, gir al centre (i fins i tot dreta) i discursos que semblen progressistes però que van acompanyats d’accions dictades pels sectors més poderosos de la societat espanyola.

Aquesta manera de fer política no és la que jo vull. I aquest no és el President de l’Estat que hauria de governar aquest tros de planeta. Sap greu dir-ho, però és que amb el PP no hi ha cap engany, ja saps què et trobaràs, i aquí està la diferència.

Així, no es tracta de fer cap pinça; es tracta de dir el que no està bé des d’una òptica d’esquerres, mani qui mani. I en aquest cas, la ambigua postura del PSOE amb la pujada d’impostos, l’omissió i el silenci davant de l’anticatalanisme, la nova llei “sostenible” o darrerament el flagrant i gravíssim cas de l’Aminetu Haidar, demostren que encara en aquest estat tenim moltes coses “d’altres temps” per resoldre.

Finalment, tot i que no calgui, cal aclarir que en cap cas vull un país governat per la dreta (ni catalana i ni espanyola), vull un país d’esquerres i ecologista de debò, sense dobles jocs ni clientelismes.

Estan els grans mitjans de comunicació catalans a l’alçada?

Acceptant amb antel·lació que en aquest hiperactiu món del 2.0, fer un post sobre un tema tractat ahir és un retard imperdonable, vull amb aquesta entrada aportar la meva opinió sobre el tema del dia (d’ahir, evidentment).

No seré jo qui defensi a la premsa (com a empreses, no als professionals que la composen), ben al contrari, qui em coneix sap què en penso d’aquesta. Tot i així, no tinc més que sumar-me a la unanimitat de comentaris positius i de recolzament que ahir (i encara avui) omplen els carrers i els espais virtuals sobre l’editorial conjunta publicada.

I són dos els motius que em fan adoptar aquesta postura, per la forma i pel fons. D’una banda, em va agradar molt el text i els arguments utilitzats, ja que reflecteixen en la meva opinió el què es parla a peu de carrer. I per l’altra, perquè aquesta unanimitat dels “grans”, siguin del color que siguin, ha donat una lliçó a la resta de l’Estat, ja que com es pot veure en les enquestes del País o Público, la gent ho ha trobat encertat i positiu.

Tot i així, caldrà veure com es continua aquesta tasca iniciada pels mitjans de representació unitària dels pensaments d’un país, i penso en els partits polítics, sindicats, patronals, etc.

Com cada any, per les festes de nadal aniré al “poble” (Cantabria), i estic esperant a veure si aquesta campanya s’ha interioritzat. Si és així, hauré de suportar menys pressió del vox populi espanyol. Ja ho veurem.

Finalment, i per respondre la pregunta del títol de l’entrada, estan els grans mitjans de comunicació catalans a l’alçada?

                                     EN AQUESTA OCASIÓ, SÍ

Com és evident, i per no ser menys, adjunto el text de l’editorial:

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.